Els Vinardells

Neix l'any 1986 a Vilafranca del Penedès, on posteriorment comença la seva vida grallera. Paral·lelament als 8 anys el tió li caga una flauta travessera que també comença a estudiar. Semblen clarament antagònics, però amb unes mires ben obertes intenta obtenir les bones influències dels dos àmbits traient-ne unes interpretacions molt característiques. Actualment compagina els estudis a l'Escola Superior de Música de Catalunya amb la docència de gralla i tarota. Amb el seu instrument principal, la gralla, intenta buscar nous horitzons, perfeccionar-lo i dignificar-lo.

S'inicia en el món de la música tocant el violoncel i cantant. Posteriorment, atreta per la gran vitalitat dels elements folklòrics del seu poble, l'Arboç, i coincidint amb els inicis del que després seria l'Escola de Música Tradicional del Penedès, inicia els estudis de gralla de la ma de diferents mestres de l'instrument.

Interessada tant per les possibilitats de l'instrument com per els variats contexts que acompanyen les seves interpretacions (tocades al carrer, concerts, balls de gralla,...), forma part de diferents grups de grallers.

Actualment, amb l'estudi actiu de l'instrument, busca poder disposar de tots aquells ingredients necessaris per cuinar bons i interessants moments musicals.

Té el seu primer enfrontament amb la gralla a mitjans dels anys 80 del segle XX, la qual no aconsegueix fer sonar. Anys més tard, el 1993, inicia els seus estudis d'aquest instrument a l'escola de música Aula 4, de Vilafranca del Penedès, de la mà de Miquel Benito.

Va formar part del grup de grallers Malvasia fins a la seva dissolució el 2003. A partir dels seus inicis, el 2004, crea "Els Vinardells", juntament amb els actuals membres.

Des del juny de 2008 es fa càrrec de la gralla baixa que incorpora el grup, sense deixar de banda, però, la gralla dolça.

Qui diria que una caixa de galetes d'Andorra i uns pals de coet donessin per tant? ? això és el que devien pensar a casa seva el dia que va descobrir que lo seu no era el piano sinó picar (per fer música , no pas soroll...) amb qualsevol estri que li caigués a les mans.

Amant de les barreges, des d'un principi ha intentat extreure els millors ingredients de cadascuna de les seves influències musicals per fer-ne el cocktail que defineix la seva pròpia veu, un estil que camina endavant sense pausa i que busca maridar la tradició amb la inevitable evolució de l'instrument.

Així, ja sigui entre timbals, bateries, plats, panderetes i panderos o tambors de Dixan, pica que picaràs, reparteix el seu temps entre l'espectacle, la docència i l'aprenentatge.